La simulació clínica continua mostrant-se com una eina potent i resolutiva a l’hora d’observar en un mitjà segur i controlat a un individu o grup d’individus respecte de “com fan una acció o una altra” a través d’una demostració. La base del disseny, la planificació i la prova pilot d’una simulació és sempre la mateixa, però en canvia l’objectiu al qual es dirigeix.

En el cas d’un objectiu formador s’espera que el participant en l’escenificació “demostri les seves mancances” quan se li demana fer una acció determinada, i sobre aquestes mancances, el propi participant i el grup observador en desenvolupen la resposta correcta a través d’una escalada d’idees reflexives. Cada un dels membres participants surten de la sessió amb uns continguts apresos/entesos que en entrar i abans de la simulació no tenien.

En el cas que la simulació tingui un objectiu avaluador s’espera que el participant “demostri” què i com sap fer una acció o una altra, amb la millor resposta possible, i si pot ser, sense mancances. El participant ja ha rebut la formació necessària sobre aquelles competències a través de diferents assignatures teòriques, simulacions clíniques formatives i pràctiques assistencials. Per tant, s’espera que de la “demostració” de les seves competències se’n derivi un bon informe resolutiu.

simulació clínica

 

Ara bé, també és conegut el punt feble d’aquesta metodologia i que és aquell “saber” crear un entorn adient en el qual el participant se senti confortable i segur. Sense distraccions i amb una potència conductora que li permeti endinsar-se en la situació simulada, el més fidel possible, a la realitat. De tots els que treballem en la simulació clínica és conegut com de difícil pot ser que un participant es concentri en l’acció a seguir si una bona part de la seva acció està distorsionada pel continu pensament de no està interactuant en un escenari real.

En aquest punt és molt important considerar diversos aspectes. El primer, l’habilitat de la persona que dissenya el cas, que en fer-lo, si pot ser, ho hauria de fer emmirallat en un cas real i comú, o fàcilment assimilable a la realitat. El segon punt és l’escenari, el moulage, tot allò que ajudi al participant a “oblidar” que es troba “simulant o actuant”, en pro de poder mostrar-se tal com es mostraria davant d’aquella mateixa situació en un cas real. En tercer lloc, que el facilitador sàpiga com apoderar al participant i animar-lo a treure el màxim partit de la seva actuació. Tot allò que digui o faci desprès es podrà fer servir com a base a una resposta o com a una resposta en ella mateixa que ajudi a visionar la resolució correcta del cas. Però sobretot, en el cas que la simulació s’utilitzi com a mètode avaluador competencial, el més important és que el participant estigui familiaritzat amb la dinàmica de rodatge, situació, materials, persones, llocs, etc. En les ciències de la salut, la majoria de les competències estan vinculades als valors humans, en aspectes claus i rellevants com la comunicació, la seguretat del pacient, el treball en equip i el lideratge. No és gens fàcil recrear l’ambient o la situació que faci que el participant de la simulació se senti còmode. A més dels factors externs esmentats, també hi juguen els factors interns inherents a la pròpia personalitat o caràcter del participant, com la timidesa, la vergonya a sentir-se observat, la por a fer el ridícul i com no, la por a fer-ho malament i suspendre.

En el cas dels factors externs es pot tenir un control més o menys estricte, però en el cas dels factors interns de l’individu, pot ser difícil tenir un control o elements d’afrontament que siguin aplicables d’una manera estàndard. Ser un bon facilitador pot ajudar a crear un bon ambient reflexiu i productiu entre aquells participants que tenen una personalitat experimentada en enfrontar-se a situacions d’estrès, però es pot convertir en un “infern” per aquells participants a qui la timidesa o la vergonya el bloquegen.

Hi ha instruments coneguts de la personalitat, com l’Insights, que permeten conèixer les diferents tipologies de reacció de les persones en base a una personalitat concreta. Però són eines de pagament que comporten una despesa econòmica difícilment aplicable a tots els estudiants d’una universitat, de forma estàndard.

Llavors doncs, com ho podem fer detectar aquelles diferents personalitats que, intuïtivament, reconeixem, però que no en tenim la prova, ni la confirmació i que, moltes vegades, ens sorprenen per les seves reaccions “explosives” sota pressió emocional? Són reaccions que els col·lapsen i que desvirtuen tot aprenentatge, ja que passen a ser el centre d’atenció dins de la sessió que pretenia parlar d’un tema determinat.

Per tant, la pregunta és “com podem abordar la personalitat de les persones extremadament sensibles o d’una personalitat poc adequada” per ajudar-les a mantenir la serenor necessària per seguir una bona dinàmica i aprofitar els beneficis d’aprenentatge i/o d’escenificació simulada on el participant es pugui “lluir” demostrant el que sap, i no, sentint-se acomplexat o empetitit per una situació de por/vergonya que li col·lapsa qualsevol idea resolutiva de la situació clínica?

La simulació és una molt bona eina per utilitzar com a entrenament previ a unes  ACOES. Permet orientar l’alumne sobre les seves virtuts i les seves mancances en les competències en les quals s’està formant, a la vegada que el familiaritza amb els espais i les dinàmiques del que suposa una avaluació competencial d’aquestes característiques. Aquest fet pot ajudar l’alumne a disminuir l’ansietat pròpia del procés d’avaluació i, per tant, aconseguir uns resultats més ajustats a la realitat del nivell competencial en que es troba l’alumne.

Diferents estudis vinculats a les ciències de la salut ja estan apostant per aquest sistema d’entrenament, previ a les ACOES avaluatives finals. En el cas dels estudiants de Medicina de la UVIC-UCC, a partir de tercer curs realitzen unes ACOES al final de cada curs fins arribar a sisè, quan fan les ACOES finals definitives.

En el cas del grau en Infermeria, des del curs passat que s’està treballant per aconseguir instaurar unes ACOES en finalitzar segon curs i unes altres en finalitzar quart. A causa de la pandèmia de la COVID-19 el projecte va partir un endarreriment que actualment s’ha reprès aquest curs 2020-21.

S’espera que els propers 21, 22 i 23 de juny, els alumnes de segon podran realitzar unes ACOES de només 5 estacions, com a prova pilot. Aquestes ACOES es portaran a terme en les instal·lacions del Centre d’Innovació en Simulació (CISARC). Se’ls avaluarà el nivell competencial en base al curs que estan fent. L’avaluació que se’ls farà no repercutirà en la nota de cap assignatura, només la seva assistència. A tots ells, de forma individual, se’ls enviarà un informe sobre els aspectes que tenen consolidats i els aspectes que els cal millorar durant els dos propers cursos que els quedein per completar els estudis.

Val a dir que aquests alumnes de segon, malgrat trobar-se en una fase inicial de la seva formació com a professionals infermers, realitzaran les ACOES just després de tornar de dos rotatoris de pràctiques, de quatre setmanes cadascun, en diferents serveis d’hospitalització i atenció primària.

S’espera que aquestes ACOES serveixin per impactar en l’autopercepció dels estudiants respecte la seva qualitat competencial de manera que els permeti avançar en el seu rendiment acadèmic i creixement competencial.

Marina Mateu Capell, professora del grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa

Referències Bibliogràfiques

1. Williams, Betsy White PhD, MPH; Byrne, Phil D. EdD; Welindt, Dillon BS; Williams MVP. Miller’s Pyramid and Core Competency Assessment: A Study in Relationship Construct Validity. J Contin Educ Health Prof [Internet]. 2016;36(4):295–9. Available from: https://journals.lww.com/jcehp/Abstract/2016/03640/Miller_s_Pyramid_and_Core_Competency_Assessment__.11.aspx
2. Solà Pola M. Les proves d’avalauació clínica objectiva i estructurada (ACOE) en els estudis universitaris d’infermeria. 2014;251. Available from: http://hdl.handle.net/2445/52753
3. Kneebone R. Evaluating clinical simulations for learning procedural skills: a theory-based approach. Acad Med J Assoc Am Med Coll [Internet]. 2005 Jun;80(6):549–53. Available from: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/15917357
4. Centella T, Hornero F. Entrenamiento basado en la simulación: un cambio necesario en la formación de nuestra especialidad. Cirugía Cardiovasc [Internet]. 2017;24(4):187–9. Available from: http://linkinghub.elsevier.com/retrieve/pii/S1134009617300931