Katy Faundez és metge pediatra i neonatòloga. És d’Argentina i fa dos anys va decidir fer un canvi vital i professional, deixar la feina que tenia en un hospital de la Patagònia i traslladar-se amb tota la família a Catalunya per formar-se en simulació. Buscant opcions va conèixer el Centre d’Innovació en Simulació d’UManresa, el CISARC, el seu Màster Universitari en Simulació i el programa de fellowship. Va informar-se, va recollir referències i la van convèncer i va decidir presentar-se a la convocatòria per fer tant el màster com l’estada. Dos anys després ha acabat el Màster de Simulació i també el d’Emergències Extrahospitalàries, i des de fa un any disposa d’una beca predoctoral que li permet continuar vinculada al CISARC mentre treballa en la seva tesi.
Per què la simulació?
Quan treballava a l’hospital com a pediatra, vaig començar a exercir la docència de metges residents de pediatria i del rotatori d’estudiants de medicina. També era instructora de RCP neonatal. Sempre m’havia preocupat que l’alumne adquirís coneixements com aquests en un entorn segur i la simulació oferia aquesta possibilitat. A l’Argentina, la simulació és una cosa molt incipient. Fent recerca buscant metodologies per aconseguir la millora de l’aprenentatge vaig arribar a la simulació.
I de les possibilitats que tenies, per què vas triar el CISARC i UManresa?
Em vaig estar informant de diferents programes. Vaig demanar referències a persones que l’havien fet, que me’l van recomanar. Volia un màster que fos oficial i el de Manresa ho era i a més, venir al CISARC m’oferia la possibilitat de participar en el seu programa de fellowship. Poder fer el màster al mateix temps que l’estada em va semblar i va resultar ser un gran complement.
Com va ser l’experiència de fer el Màster i el fellow al mateix temps?
Ha estat una gran experiència. El Màster em va oferir tot el marc teòric necessari sobre la simulació. El necessitava perquè pràcticament no hi havia tingut contacte. La segona part del Màster va ser totalment pràctica. Vaig tenir la sort de combinar-ho amb l’estada al CISARC. Això em va permetre fer una immersió al 100% en un centre de formació especialitzat en la simulació. L’estada al CISARC com a fellow també em va fer descobrir tot el potencial de la simulació més enllà de l’àmbit clínic.
Malgrat acabar el programa i el màster, continues vinculada al CISARC…
Sí, jo vaig venir amb la intenció de millorar la meva formació, però mai em vaig imaginar que se m’obriria un nou camp professional. Inicialment volia homologar el meu títol mèdic, però aquest és un tràmit llarg, que pot trigar fins a tres anys. El contacte amb el CISARC, treballar formant part del seu equip, em va obrir tot un món en el camp de la docència i la transferència de coneixement a partir de la simulació. I en això estic orientada, ara. La simulació té possibilitats infinites en la docència i l’aprenentatge.
I quina és la teva vinculació actual amb la Universitat?
Quan vaig acabar el màster i el programa de fellowship vaig decidir continuar formant-me i vaig fer el Màster en Emergències Extrahospitalàries. Va ser en aquell moment que es va obrir la convocatòria de beques predoctorals, m’hi vaig presentar i me la van concedir. Aquest programa em permet dedicar-me al meu projecte de tesi i fer-ho en un entorn com el CISARC.
En què consisteix la teva tesi doctoral i quina relació té amb la simulació?
És una tesi que vol avaluar com l’entrenament en resolució de distòcia d’espatlla d’equips multiprofessionals amb la metodologia de la simulació pot contribuir a reduir la incidència de paràlisi braquial obstètrica en els nadons. La direcció de la tesi me la fan la doctora Carlota Riera, la directora de la Càtedra de Simulació i Seguretat del Pacient, Carmen Gomar, i el president del Grupo Español de Seguridad Obstetrica, Óscar Martínez. Aquet grup impulsa diferents programes formatius basats en simulació en diferents àrees de l’obstetrícia. La distòcia d’espatlla es produeix quan, en el part, hi ha un impacte de l’espatlla del nadó amb la pelvis de la mare. Una de les complicacions que comporta la distòcia és la paràlisi braquial obstètrica. En aquests casos, els professionals han de fer unes maniobres específiques per facilitar el naixement que, fetes correctament, poden reduir aquestes complicacions. Amb la tesi, per a la qual compto amb la col·laboració d’aquesta societat i de 80 hospitals espanyols que formen part d’aquest grup, vull obtenir dades de la prevalença de distòcia a Espanya i estudiar si la formació amb la metodologia de la simulació pot ajudar a reduir-ne els casos.