Llegia l’altre dia en el recomanable llibre de Vidal “La era de la humanidad” (2019), que la revolució industrial 5.0 permetrà que les persones (davant la generalització dels robots, el big data, els algoritmes i la digitalització de tot allò que sigui digitalitzable) ens podrem dedicar a allò que és ESTRICTAMENT HUMÀ.
Tot i que hi ha visions catastrofistes (destrucció de llocs de treball, globalització extrema, fi de la conversa, desaparició de la privacitat…), dedicar-se a allò que pugui ser estrictament humà, la veritat, em fa patxoca. Crear, reflexionar, prendre decisions, col·laborar, ajudar l’altre, adaptar-se al canvi, pensar críticament, gestionar el conflicte i, en general, APRENDRE, són verbs molt temptadors, per dedicar-hi la vida sencera (que segons un altre llibre imprescindible “El fin del mundo tal y como lo conocemos”, de García Aller (2017), cada cop serà més i més llarga).
I és clar. Tenir temps per a tot això, i la meva ment esbiaixada (com ja he dit), fan que vegi oportunitats per a la simulació per tot arreu, em fa reflexionar sobre quins serien aquells components que ens fan encara estrictament humans i que es troben en el nucli de la simulació. És a dir: què treballem, amb la simulació, que sigui estrictament humà? Segurament em deixaré moltes coses, però l’espai és limitat, i la paciència de lectura també. Només 4 conceptes clau.
Fal·libilitat
I és que, la màquina, no s’equivoca gairebé mai. Fixeu-vos que sempre diem “és que aquella o aquell és un/a màquina”. El nostre cervell és lent, imprecís i es distreu amb una facilitat que espanta – no et perdis “Pensar rápido, pensar despacio” (2015) o “Errar es útil” (2019). Si a més a més li sumem les emocions – en Mario, increïble infermer, m’ho va deixar ben clar un dia a simulació: “És que, la gent es pensa que les emocions, a la nostra feina, van a part, i estan molt equivocats”-, tenim el còctel perfecte per fer del nostre dia a dia una mena d’arenes movedisses.
En simulació, en aquelles simulacions que “et marquen”, posem en pràctica la presència de la fal·libilitat com a premissa. L’error forma part de les nostres vides, i no es tracta d’enterrar-lo, perseguir-lo o menysprear-lo, sinó enfrontar-lo com a estratègia natural per assolir l’excel·lència. Veure, per exemple, professionals de la salut o de l’àmbit empresarial que volen afrontar aquests errors per poder-los evitar o minimitzar és francament envejable. En simulació, la fal·libilitat no es criminalitza (no és un examen que es corregeix en vermell), sinó que s’analitza amb curiositat i rigor, i cada encert és un “gomet” verd a enfortir, consolidar i generalitzar.
Vulnerabilitat
Si ser humà és ser fal·lible, una de les derivades recau en la vulnerabilitat. No sé si sou dels que ja heu incorporat la simulació a la vostra vida (professional i, de retruc, personal), però si ho sou, m’heu d’admetre que una de les bases sobre les quals es fonamenta aquesta metodologia és la necessitat de reconèixer que, oh notícia!, som vulnerables (Brown, 2016). Només si admets aquest principi, pots treure el màxim partit de la simulació, i pots realment començar la teva transformació cap a una millora personal i professional.
En els darrers 12 anys, arran de la formació i la simulació, he tingut converses molt interessants amb infermeres, metges, residents, auxiliars, llevadores, cuidadors, gerents, caps de servei… I sabeu què? D’una manera o altra (possiblement pel meu biaix, ho reconec), al final no els agrada parlar de com en les seves feines no hi ha marge per mostrar-se vulnerables. Em parlen de com la nostra educació ens mostra que no podem mostrar els nostres dubtes o les nostres inseguretats, ja que això ens fa ser dèbils. I, ja sabeu, la nostra societat no és apta per a dèbils (tot i que, ser dèbil, també és humà).
La simulació ofereix un espai on mostrar la pròpia vulnerabilitat no és pecat, sinó una força poderosa per endegar el canvi. Un lloc on poder-se empoderar per, després, ser més conscient de la pròpia vulnerabilitat en el moment de prendre decisions i actuar i, alhora, de no trepitjar la vulnerabilitat de l’altre.
Una conversa que val la pena tenir
Una de les 10 “soft skills” més valorades avui en l’àmbit laboral és la relacionada amb la comunicació. No cal haver fet cap estudi internacional per adonar-nos que la comunicació és una de les necessitats més demandades en els entorns professionals. Amb altres companys, amb pacients i clients, amb superiors, amb col·legues, amb personal al nostre càrrec…, la comunicació constitueix la nostra eina de treball diari. En més d’una i de vint simulacions es fa palès que, tot i ser un vehicle imprescindible, hi deuen haver un conjunt de factors (generalment, i casualment, aliens a un mateix) que fan difícil aquesta acció humana tan bàsica.
La simulació col·labora, de manera transversal, a treballar la comunicació i, sobretot, una de les seves filles primogènites: l’escolta activa (segons Gordon) o empatia precisa (segons Rogers). La simulació es transforma en un espai on es produeixen “converses que val la pena tenir”. Compartir amb companys, amb predisposició i obertura total, fa que es produeixin converses úniques, irrepetibles, de les quals participants i facilitadors en poden extraure tot el que es proposin. M’agradaria pensar que en simulació ens esforcem a fer de les converses sistemes vius, llegats que cadascú construeix i s’emporta i que inspiren, en diferents sentits, per a futures accions. Tot i que és un valor a la baixa, conversar, escoltar activament, encara, són accions estrictament humanes.
Canvi d’actitud
La innovació que suposa una nova tecnologia, la revisió d’una habilitat tècnica, la introducció d’un protocol o l’abordatge clínic de situacions crítiques o extremes són situacions fàcilment incorporables a una simulació i, habitualment, amb un alt grau de satisfacció per part dels participants. La indiscutible qualitat i rigor de molts equips d’alt rendiment fan que el treball de qualsevol canvi a nivell clínic sigui un component molt ben valorat quan s’incorpora a les simulacions.
Ara bé, també en aquests equips, la capacitat de canvi i adaptació no només passa per aquest tipus d’habilitats estrictament tècniques. Sovint (tot i que ens costi d’admetre), frases del tipus: els que estan equivocats són els altres, la nostra manera de fer és “la bona”, sempre ho hem fet així, això mai passa al nostre servei, jo sempre li dic així i ell ja m’entén són només alguns dels indicis que marquen la necessitat de canvis que escapen l’estricta habilitat tècnica. I és que, cal acceptar que el canvi actitudinal positiu també indueix no només a la millora com a professional, sinó també, al final, a la seguretat (i benestar) del pacient.
La simulació permet abordar el treball actitudinal sense complexos, però amb tota la cura necessària, evitant el judici personal (Oriot & Alinier, 2019), amb estratègies diverses per situar als participants en un entorn segur. Amb ella es poden millorar àrees poc treballades al llarg de la seva dilatada formació, però molt evidents en la seva pràctica diària. No hi ha dubte que, en simulació, el treball actitudinal és una dimensió creixent. Una dimensió, si em permeteu, estrictament humana (sense oblidar que moltes de les estrictament tècniques ja estan essent realitzades per robots).
La simulació com a metodologia docent entronca directament en la formació d’allò que és, encara, estrictament humà. Com diu la cançó, com a facilitadora “tinc un desig només, que tot valgui la pena”; bé, desitjo, a part d’això, no perdre-ho de vista. Si me n’oblidés, però, no m’ho tingueu en compte. Seria un error; estrictament humà. De mi dependria poder-ho esmenar.
Dra. Núria Serrat Antolí, Professora Agregada Serra Hunter – Universitat de Barcelona i Docent del Màster en Metodologia de la simulació– UManresa
REFERÈNCIES
Beck, H. (2019). Errar es útil. Cuando equivocarse es acertar. Barcelona: Ariel.
Brown, B. (2016). El poder de ser vulnerable. Barcelona: Urano.
García, M. (2017). El fin del mundo tal y como lo conocemos. Barcelona: Planeta.
Kanheman, D. (2015). Pensar rápido, pensar despacio. Barcelona: Debolsillo.
Oriot, D.; Alinier, G. (2019). Pocket book for simulation debriefing in healthcare. Hatfield: Springer.
Vidal, M. (2019). La era de la humanidad. Hacia la quina revolución industrial. Barcelona: DEUSTO.