Realment, sí. Ho haig d’admetre. Em costa, em costa molt. Callar, en general. I callar, en específic. Ningú no ha dit que fos fàcil, i segurament, en molts contextos, no hem de callar. En tot cas, si fóssim més conscients dels beneficis que el silenci aporta en un procés de facilitació (i no només), ho aplicaríem més?
Klein (2018) ens diu que, en una interacció entre A i B, la qualitat de la pregunta i la qualitat de l’escolta d’A incidirà de manera directa en la qualitat del pensament de B. T’imagines? És a dir, fer una pregunta des de la curiositat genuïna, deixar silenci i, simplement (bé, complexament) escoltar, incideix qualitativament en la construcció del pensament del qui la rep. Ella l’anomena el “time to think”. Clar, si això es produeix en un cicle continu de pregunta-silenci-resposta, augmenta exponencialment el temps per pensar, tant del participant de la simulació com del nostre com a facilitadors. Crear un entorn de pensament (thinking environment) té diversos ingredients, i l’atenció i el silenci en són els primers.
Però si el que succeeix és que en qüestió de pocs segons llancem una pregunta, i una repregunta, i donem un exemple, i mirem inquisitivament algú perquè respongui, o busquem un còmplice que ens ajudi, i…, estem omplint el silenci amb els nostres pensaments com a facilitadors, les nostres inquietuds per voler una resposta; una resposta que és la nostra, la que “estem buscant”.
Alhora, el silenci es mou en les coordenades pensament-temps i, en qüestió de mil·lèsimes de segon, deixem que la persona escolti el seu diàleg interior, construeixi significat, visualitzi com s’imagina, elabori una frase, s’escolti a si mateix sobre el que es diu… T’imagines? I tot això passa gràcies al teu silenci, al silenci del facilitador. Però clar, el silenci requereix temps i escolta activa, valors a la baixa avui dia, tot i que tan fonamentals en simulació.
Llavors, si el silenci permet pensar i fer pensar és un dels objectius que volem en una facilitació, donar espai al silenci, oferir la possibilitat de pensar als nostres participants, es tradueix en un respecte per l’altre. Al final, és fer-li veure que ens importa, que el que pensa i vol compartir té un valor i ens interessa.
Clar, sembla evident que en una facilitació algú ha de parlar… Però si tens dubte de qui ho ha de fer, el moviment de la balança crec que és clar. En tot cas, com diu la cançó de Blaumut, que puguem ser, en facilitació, “capità del silenci quan toca”. Txxxss…, ja callo.
Klein, N. (1999). Time to think. Listening to ignite the human kind. London: Cassell.
Dra. Núria Serrat Antolí, Professora Agregada Serra Hunter – Universitat de Barcelona i Docent del Màster en Metodologia de la simulació – UManresa