La situació viscuda durant la covid19 ha implicat un seguit d’adaptacions curriculars, de manera que la presencialitat s’ha traduït en una virtualitat en la docència. De la mateixa manera, els professionals sanitaris, els professionals de l’àmbit educatiu i/o de molts altres sectors han hagut de transitar entre incerteses i ambients nous, com són la teleassistència, les videotrucades o l’ensenyament online sincrònic i asincrònic. Així es fa imprescindible que la comunitat educativa disposi de materials formatius amb contingut d’alta qualitat que garanteixin una preparació dels futurs professionals davant reptes de salut globals i complexes.
Davant l’afectació provocada per la CoViD-19, moltes associacions i xarxes han posat a disposició de les institucions gran quantitat de recursos que permeten una aproximació a noves òptiques educatives. En podem trobar alguns exemples de l’Association of American Medical Colleges, de l’European Network of Physiotherapy in Higher education, o bé, a un nivell més global i en el marc educatiu de la UE. Aquesta situació ha implicat entendre la formació des d’una nova òptica. Així, la simulació requereix també determinar els factors per poder continuar treballant-la amb la qualitat que necessita.
Tal i com plantejava recentment en aquest blog en Lluís Blancafort, els avantatges de la simulació com a metodologia formativa impliquen aprendre de la capacitat d’adaptació, realitzar un aprenentatge del rol professional en contextos reals i una flexibilitat en els processos d’aprenentatge amb una part de reflexió i autocrítica molt important, buscant el creixement personal i professional. També recentment, Carmen Gomar parlava de la simulació aplicada a diferents nivells en Ciències de la Salut i de com, algunes competències transversals, entre elles la comunicació, haurien de ser integrades de manera sistemàtica en la simulació als graus. Doncs bé, aquest confinament ens ha dut la possibilitat de viure en uns nous entorns reals en format virtual. Com es continua un tractament en estat de confinament? Com es fa un seguiment de grup/classe sense contacte directe? Com comuniquem una mala noticia a través d’una pantalla?
Si bé és cert que la teleassistència és una realitat instaurada en major o menor grau a diferents països, fins ara el seu desplegament al nostre territori ha estat escàs si es compara amb països com Austràlia, on es disposa de guies completes dels serveis i procediments a realitzar tant per part dels òrgans professionals com d’agències d’innovació. De la mateixa manera, el què i com pot fer cada grup professional aquest tipus d’intervenció pot ser també variable. Difícilment es podrà realitzar una exploració completa en la majoria de disciplines de ciències de la salut, però molt segurament es poden realitzar entrevistes (anamnesis) amb un cert èxit. En determinats casos, com pot ser la fisioteràpia, mitjançant una combinació d’imatges proporcionades pels pacients, i de sol·licitar-li a aquest que es mogui davant la càmera, es podria arribar a tenir una imatge força fidedigna de la situació que afecta un pacient. Evidentment que la teleassistència no pot suplir algunes de las característiques intrínseques que ens aporta la presència física entre el professional i el pacient/usuari d’un servei. No deixa de ser cert, però, que el que ens pot oferir un servei de teleassistència, en unes condicions excepcionals com les que hem viscut, és susceptible de mantenir unes condicions de salut òptimes, un nivell de relació amb tercers, una continuïtat en els processos d’aprenentatge, etcètera. Si parlem concretament de l’àmbit clínic de ciències de la salut, és més que probable que la instauració de seguiment als pacients podria ajudar a disminuir una part de la càrrega assistencial a llarg termini si ho comparéssim amb una no-intervenció.
Ara bé, com es desenvolupen d’avui per demà competències per fer aquesta atenció a través d’una pantalla?
El que queda clar després del que hem viscut aquests dies és que a causa de l’avanç de les tecnologies d’innovació i comunicació, i entenent que no només han vingut per quedar-se sinó que el seu nivell d’expansió és exponencial, seria interessant d’incorporar aspectes de la teleassistència a nivell curricular. La simulació, seguint una metodologia consistent, és una bona eina que pot ajudar a incrementar aquest tipus d’aprenentatge. Una de les premisses bàsiques de la simulació és que per generar l’aprenentatge és important mantenir un entorn de seguretat. De la mateixa manera, en una videotrucada amb un pacient/usuari s’ha d’establir també aquest component d’entorn de seguretat.
Ara bé, des d’una perspectiva metodològica, és el mateix la simulació presencial que la no presencial?
La simulació permet una quantitat de pràctiques online importants mitjançant videotrucades, ús d’ulleres tipus “google glass”, gravació de vídeos amb feedback immediat, entre d’altres. Amb l’experiència dels darrers mesos i amb les converses mantingudes amb molts dels companys de CISARC hem pogut evidenciar diferents aspectes a mantenir i d’altres a redirigir:
- La dificultat en el “control” del grup amb qui es realitza la simulació. Per control s’entén que no és el mateix un grup de 12 persones dins una mateixa sala, que un grup de 12 persones que interactuen en una pantalla a 2 dimensions. El procés de corporalitat que implica la presencialitat, el sol fet d’ocupar un mateix espai físic, pesa encara molt i és bàsic de cara a la dinàmica del grup.
- L’obertura de canals de comunicació paral·lels mentre es fan els debriefings. Hem identificat que mentre es duu a terme una videotrucada simulada, la resta de companys s’han comunicat moltes vegades per canals tipus WhatsApp. Aquest fet té dos punts contraposats. Per una banda s’ha incrementat el treball de col·laboració com mai abans els estudiants havien experimentat (paraules literals de molts estudiants). Ara bé, aquest fet, analitzat des de la pràctica reflexiva implica una pèrdua valuosa del propi procés d’autoreflexió. La comunicació immediata i el comentar mentre es duu a terme la simulació dificulta als estudiants, especialment els de grau, que siguin capaços de centrar-se en el seu propi procés de reflexió.
- Igualment els estudiants han evidenciat com la metodologia d’ús (online/presencial) pot modular la participació. Curiosament aquesta virtualitat ha implicat que estudiants que de manera habitual tenen més dificultats per participar en el debriefing s’animessin a parlar més (i, tenint en compte que durant els debriefings sol·licitàvem que tothom tingués la càmera oberta). Així, el fet d’estar darrera una pantalla i no de cos present ha donat a molt estudiants una falsa seguretat.
De moment, i en valoracions informals, podem dir que el format online aplicat a UManresa ha superat amb escreix les expectatives inicials que tenien els estudiants, que veien en aquesta adaptació una possible pèrdua dels seus aprenentatges. Amb el tancament de curs i amb els processos de tutoritzacions realitzades podem afirmar que no ha estat així. No només han aprés d’aspectes i competències estrictament clíniques vinculades a les diferents assignatures, sinó que també han aprés a desenvolupar-se en entorns digitals i virtuals amb els seus pacients, un fet que destaquen com molt interessant. Queda molt per aprendre i molt per investigar de com aquestes primeres experiències de l’online poden afavorir l’aprenentatge. CISARC i Grindossep, amb l’objectiu conjunt de continuar evolucionant en la millora dels resultats i aprenentatges de les institucions i en l’entrenament dels seus professionals, impulsen i ajuden als diferents agents sanitaris i educatius en el desenvolupament i la recerca en simulació.
Griselda González Caminal, coordinadora de simulació del CISARC al Grau de Medicina de la UVic-UCC i docent al grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa