Com deia en un dels seus articles el tan enyorat Carles Capdevila, “Treballar en equip costa, no sempre ve de gust… aprens que la majoria de coses no les pot fer un sol, o sigui que convé buscar la manera que el repartiment sigui el màxim de just i el resultat sigui òptim”.
Una de les principals diferencies entre un equip d’experts i un equip expert és que en el primer tots els membres treballen de forma individual per assolir uns objectius, mentre que en un equip expert la coordinació entre els seus membres es produeix de forma natural, comparteixen el model mental sobre la tasca que realitzen.
En l’atenció sanitària és habitual que participin múltiples professionals: metges de diferents especialitats, infermeres, fisioterapeutes, tècnics i radiòlegs, farmacèutics, etc. Els diferents equips varien enormement en mida, complexitat, combinació d’habilitats, tipus de professionals i experiència dels seus membres.
El treball en equip dels diferents professionals impacta en l’eficàcia de l’atenció que proporciona, la seguretat del pacient i els resultats clínics. En especial en la gestió dels pacients amb problemes sanitaris complexes, és molt més important que l’equip sigui expert, i per tant sàpiga treballar en equip, que no pas que els diferents membres de l’equip siguin uns grans experts.
És habitual atribuir les disfuncions dels equips sanitaris a alguns professionals, fins i tot utilitzant comentaris corporativistes. Però si aprofundim en l’anàlisi, podem observar que en la majoria de casos només s’estableix la composició dels equips, però no es dissenya el procés de treball en equip. Tot el sistema es recolza en la bona voluntat, capacitat i adaptabilitat personal dels professionals sanitaris.
Molts dels incidents relacionats amb la seguretat del pacient no són atribuïbles a manca d’habilitat tècnica individual, sinó a manca de comunicació precisa i oportuna entre els membres d’equips clínics, la manca de lideratge quan es requereix, i la gestió inadequada en moments de crisi.
Els equips experts estableixen dinàmiques que impliquen la comprensió compartida de la situació, comuniquen clarament, anticipen possibles incidents i utilitzen mètodes prèviament acordats per abordar situacions, incloent les conflictives, i gestionen el risc de forma compartida. S’eviten al màxim les interpretacions errònies de la informació que generen riscos en els pacients.
La formació en “treball en equip” constitueix una estratègia fonamental per millorar la coordinació entre professionals, reduir els incidents i esdeveniments adversos i millorar la cultura de seguretat en l’atenció sanitària. Les habilitats de treball en equip i les tècniques de comunicació interpersonal són components essencials d’aquesta formació.
Malgrat això, no és habitual entrenar als equips. Es dona per suposat que l’expertesa permetrà superar els possibles obstacles, o bé que aquesta formació no és necessària, o, en el millor dels casos, no se sap com proporcionar aquest tipus de formació.
Tampoc és habitual que els professionals reconeguin mancances en les seves capacitats o habilitats per treballar en equip. Per tant, resulta complex plantejar aquest tipus de formacions, en especial a professionals ja experimentats.
Però, com podem millorar les habilitats per al Treball en equip?.
La simulació és, ara per ara, la millor eina pedagògica de la que disposem.
Permet abordar el treball en equip des d’una perspectiva multidisciplinària, tal com es troben els professionals en la pràctica quotidiana.
Pot recrear situacions de risc i la pressió necessària que evidenciï dinàmiques millorables entre membres d’un equip i plantejar millores en la metodologia i/o en la pràctica de comunicació entre professionals i equips interdisciplinaris. Les crisis es poden simular, gestionar, es pot experimentar un fracàs i practicar la recuperació, sense risc per als pacients.
En exercicis simulats que impliquen equips, els membres aprenen a parlar obertament de les dinàmiques a millorar, són més conscients dels seus rols sinèrgics.
La simulació és una tècnica per a la pràctica i l’aprenentatge que es pot aplicar a moltes disciplines i aprenents diferents. Permet reemplaçar i amplificar experiències reals, evocant aspectes substancials del món real d’una manera totalment interactiva, i amb l’ acompanyament dels facilitadors, que ajuden en la conducció de la reflexió.
En seguretat del pacient hem introduït eines, com els llistats de comprovació o checklist, que intenten millorar el treball en equip. Potser necessitem pensar més en el disseny del treball en equip per poder incorporar d’una forma més natural i eficient aquestes tipus d’eines i, aconseguir de debò, EQUIPS EXPERTS.
Roser Anglès, professora del Màster Universitari en Metodologia de la Simulació aplicada a la formació de professionals de Ciències de la Salut i Ciències Socials del Campus Manresa de la UVic-UCC