Un dia qualsevol…
- Max: Mama, com t’ha anat avui la feina?
- Mama: Molt bé, fill.
- Max: I què has fet?
- Mama: Ufff…, doncs, no sabria dir-te…
I és que, al final, sembla impossible evitar la pregunta. Els qui ens dediquem a aquesta bonica, trepidant, exigent i etèria tasca de la facilitació en simulació, sovint no sabem massa què contestar. A què ens dediquem, realment? Ara, dubto…
Dubtar i posar en dubte
Si, just a això. Diria que ens dediquem a dubtar i posar en dubte. Amb professionals de diferents sectors, ens dediquem a treballar amb el dubte perquè ells mateixos puguin, amb la seva pròpia expertesa, consolidar allò que fan bé i treballar allò que volen fer encara més bé. No es tracta, per tant, de dubtar en el sentit de no creure; tampoc en el sentit de no saber què escollir. És aquell dubte que genera la necessitat de voler saber més.
Art i metodologia
Llavors, apareix el següent dubte: I què es necessita per dubtar i posar en dubte? Possiblement (tot i que, alguna vegada, ho dubto) aquesta feina té un doble component d’art i de metodologia. Així doncs, com a art permet que cadascú hi pugui aportar el seu estil, la seva manera de fer, aquell ingredient personal i intransferible que serà difícil d’escriure en un manual. Per sort, però, en un procés de facilitació en simulació no tot és art. Hi ha una bona part de metodologia, tècnica, aspectes que podem aprendre i desenvolupar.
I amb aquesta metodologia no perseguim la imposició del dubte metòdic cartesià, ja que no volem arribar a cap veritat absoluta. Però tampoc a un cúmul d’interrogants que ofeguin la nostra pràctica i la facin immanejable. Utilitzem la simulació com a metodologia per dubtar d’alguns aspectes del nostre dia a dia com a professionals i intentar construir algunes certeses que puguin guiar la nostra pràctica…, fins que aquesta, passat un temps, requereixi dubtar de nou.
Calidoscopi del dubte
Com a facilitadors/res de simulació, doncs, podríem dir que tenim un calidoscopi del dubte que compta amb diferents cares. En el nucli central de la imatge del calidoscopi, en veig 4:
- La curiositat genuïna. Un apropament a un mateix i a l’altre de manera sincera, sense prejudicis, obert a la sorpresa, sense hipòtesis que volem confirmar.
- L’observació i estudi d’allò obvi. Qüestionar-nos sobre allò que ens sembla tan habitual que ens resulta trivial (inspirat en Wagensberg). Investigar allò que se’ns mostra tan obvi (inspirat en Rogovsky) que ni ens plantegem que pugui ser d’una altra manera.
- Interessar-se per l’esquema mental. Tots actuem segons uns esquemes que s’han anat construint, en part, per la nostra genètica, en part, experiència rere experiència. No ens interessa tant el que diem sinó el perquè ho diem, i des de quina òptica ho diem. No veiem les coses tal com són, sinó tal com som.
- Aprendre de tu, amb i de l’altre. Potser el millor de tot: de cada simulació, si un està atent (tant participants com facilitadors), en pot generar multitud d’aprenentatges. Però perquè això passi, s’han de poder aplicar els tres punts anteriors.
I aquestes quatre cares són part de la metodologia, allò que sí que podem aprendre. Ara que hi penso, és potser de les poques coses de les que no dubto. De la resta de dubtes, permeteu-me’ls, permeteu-vos-els,… simplement, per saber-ne més.
Max! Ja sé què he fet avui… Demà, però, ho intentaré fer millor.
PD: Seguint amb les bandes sonores, proposo escoltar la banda sonora original del film Tabarly (orquestrada per Yann Tiersen). Trieu-ne qualsevol. Jo he triat “Atlantique nord”.
Núria Serrat Antolí, Professora Agregada Serra Húnter Facultat d’Educació Universitat de Barcelona i Docent del Màster oficial en Metodologia de la Simulació aplicada a professionals de Ciències de la Salut i Ciències Socials d’UManresa.