La simulació com a metodologia docent permet, entre moltes altres coses, treballar i aprofundir en competències relacionals. I d’entre elles, una de les competències que més es treballa i a la qual s’hi destinen més esforços, hi destaca la comunicació.
És important, no obstant, disposar d’equips qualificats i experts en la metodologia de la simulació (així com en lideratge, comunicació i habilitats interpersonals), si no es vol caure en un dels errors més freqüents en simulació. L’error consisteix en centrar els esforços en l’aprenentatge de la tècnica obviant el més important quan comuniquem, que és la intencionalitat d’aquesta comunicació (Lladó, 2017).
Per explicar-me posaré un exemple a partir d’una vivència quotidiana amb les meves filles. Un dia, la petita, que té cinc anys, em diu tota enfadada “mare, passa’m l’aigua si us plau”. Jo vaig fer-li notar que el seu to no m’havia agradat i que havia de procurar demanar les coses d’una forma més amable. La seva resposta era previsible, un “però si t’ho he demanat si us plau!”. “Cert, però prefereixo que treguis el si us plau, i que el to sigui amable, que no pas com ho has fet; perquè si el to és l’adequat, el si us plau ja hi pot anar incorporat”. Com que em semblava que no m’acabava d’entendre vam fer un joc i li vaig demanar que endevinés què volia dir en dues situacions donades. En la primera vaig dir un “m’ho estic passant molt bé”, però amb un to malhumorat i sec. I en la segona, “no m’agrada gens els que estem fent”, però amb un to jovial i alegre. Com us podeu imaginar no li va costar gens copsar el sentit real de totes dues frases (la meva intencionalitat profunda).
Aquesta senzilla situació quotidiana exemplifica molt bé l’evidència que, quan comuniquem alguna cosa, el contingut paraverbal sempre guanya davant del verbal en les interpretacions que en fan els altres.
Tot i l’evidència de l’exemple anterior, el món és ple de gurus i grans experts en comunicació que centren els seus esforços docents en transmetre el domini de la tècnica. I, per fer-ho, sovint simulen situacions que permeten a l’aprenent posar en pràctica els patrons de gesticulació, entonació i dosi d’humor que prèviament els han estat ensenyats. I a les retroalimentacions i reflexions guiades posen la lupa en aquests aspectes. Però aquesta és una via poc recomanable. Perquè si fos realment efectiva, els polítics, per posar un exemple ja que disposen dels millors equips assessors, aprovarien totes les enquestes sobre “confiabilitat”, i ja sabem que no acostuma a ser així. Perquè en aquest altre plànol comunicatiu, en allò que realment arriba als altres, les emocions i la nostra intenció genuïna per comunicar hi tenen un paper transcendent.
Així doncs, en comunicació, i en tantes altres competències interpersonals, la tècnica seria només la punta d’un iceberg que amaga una base molt més gran i rellevant, en aquest cas la intencionalitat comunicativa. I si una cosa es pot fer bé amb simulació (en comparació amb altres metodologies docents) és, precisament, submergir-nos en la base de l’iceberg per comprendre millor qualsevol fenomen i construir els nostres aprenentatges a partir del descobriment d’aquesta base.
Des del punt de vista de les habilitats comunicatives, la simulació permet identificar el “lloc” des del qual les persones comuniquem. La base de la comunicació. De forma tipificada, s’acostumen a identificar tres nivells (o graons) diferenciats, amb un creixent potencial d’efectivitat i impacte en els interlocutors. El més bàsic i primari seria el de la por; quan la motivació principal, el que ens mou en comunicar, és evitar alguna cosa (quedar malament, semblar inexperts, fer el ridícul, etc). I curiosament, com més esforços fem per evitar que passi una cosa, més fàcil és que la provoquem. El segon nivell seria el de l’ambició, en què la intencionalitat comunicativa s’orienta a aconseguir alguna cosa (que ens comprin un producte, que ens facin cas, que la nostra idea sigui l’escollida, etc.). En aquest cas, l’ímpetu per aconseguir-ho, la intensitat excessiva, sovint es transforma en resistència en els nostres interlocutors, que s’activa automàticament, de forma defensiva, i evita que aconseguim el que volíem. El tercer nivell és un salt qualitatiu respecte dels altres dos, i és el de l’altruisme, quan ens oferim als altres (brindant la nostra ajuda, escolta, coneixements, comprensió, etc.).
En els dos primers casos, quan comuniquem des de la por o des de l’ambició, el focus i l’epicentre de la comunicació som nosaltres mateixos i les nostres pròpies necessitats, mentre que des del nivell de l’oferiment la nostra intencionalitat comunicativa posa el focus en l’altre. I és justament aquest canvi d’epicentre el que provoca la màgia. Paradoxalment, des del nivell en el que volem aconseguir menys, és des del que es recullen els millors fruits relacionals. És des d’aquesta intencionalitat genuïna d’ajuda que assolim el nostre màxim potencial comunicatiu. I és també des d’aquest nivell que podem autorealitzar-nos millor, perquè ho fem alliberats del propi ego. En aquest sentit, l’art de comunicar és l’art de ser un mateix (alliberats de les nostres pors i ambicions).
La simulació és una metodologia que, per diversos motius, ens permet capbussar-nos en aquesta profunditat i indagar, reflexionar i corregir, si cal, el “lloc” des del qual ens comuniquem amb els altres. I això va molt més enllà de la manera concreta (de la tècnica) com ho fem. Per aquest motiu, així com també per la complexitat dels veritables objectius formatius sobre els quals fonamentar les simulacions, resulta imprescindible comptar amb equips multidisciplinaris i experts com els del CISARC, d’Innovació en Simulació. Perquè com assenyala Covey (Covey, 2003) confondre el mapa (la tècnica) amb el territori (la intencionalitat comunicativa) pot ser una de les errades més freqüents i una de les formes més absurdes de malbaratar el potencial de la simulació.
Referències
Lladó, Enric. (2017). Presencia y poder. Kolima.
Covey, Stephen. (2003). Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva: la revolución ética en la vida cotidiana y en la empresa. Paidós.
Carlota Riera i Claret
Degana de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa (UVic-UCC)
Membre del Grup de Recerca en Innovació docent, simulació i seguretat del pacient (GRINDOSSEP)
https://www.linkedin.com/in/carlotariera/