La universitat ens prepara per a moltes coses, però en vull destacar dues:
– La primera: ens prepara per ser vàlids, útils i eficients al mon laboral. Les empreses estan majoritàriament integrades per persones que desenvolupen tasques relacionades amb la responsabilitat que se’ls dona. I la universitat és un dels punts d’entrada. Per a determinades tipologies de responsabilitats, és el principal punt d’entrada.
– La segona: ens prepara per ser capaços d’adaptar-nos i potser d’avançar-nos als continus canvis d’aquestes tasques i responsabilitats. L’empresa ha de respondre dinàmicament als canvis globals i locals dels mercats i això es fa adaptant contínuament els seus processos i la seva organització, que inclou les persones, les seves habilitats, competències i coneixements.
Quina es la realitat que trobem avui?
En els últims anys, la velocitat d’aquest canvis s’ha accelerat d’una manera extraordinària. I cada cop més ràpid, moltes vegades molt difícil de seguir!
Si a mitjans dels anys seixanta una professió podia durar tota la vida laboral, avui no dura més d’una dècada, en molts casos. Es parla que en moltes carreres tècniques, el 70% dels coneixements que s’han aprés els primers anys, en acabar els estudis ja no son vàlids. En el futur pròxim estarem renovant les nostres professions cada poc temps. Potser el concepte de treball, com l’entenem ara, d’un empresari que ens paga per una jornada laboral a les seves oficines, ja no serà majoritari.
Com afecta això a la formació?
Fa uns anys, les empreses volien professionals amb bons coneixements. Els coneixements eren complicats d’aconseguir i la universitat era una bona font. Molts coneixements eren molt generalistes, hi havia pocs especialistes fora dels departaments tècnics de les empreses o centres d’investigació. Un cop assolits, aquest coneixements eren vàlids al mercat durant bastant de temps. La tendència era que els docents o formadors transmetien aquest coneixements, els ensenyaven. Un concepte força unidireccional. L’alumne els assimilava i els memoritzava, i posteriorment s’examinava. I això no era dolent, responia a la realitat i a les possibilitats del mercat.
Avui, això ha canviat substancialment. Molts dels coneixements tenen una perdurabilitat més limitada donats els avenços constants en gairebé totes les àrees de coneixement. La majoria son accessibles d’una manera gratuïta o de baix cost a Internet. La digitalització ha creat un nou escenari. De fet, hi ha més problema a filtrar bons coneixements que a trobar-los. Es continuen valorant els coneixements, el que podríem anomenar competències específiques o tècniques, però cada cop són més importants altres competències més genèriques o transversals. Aquells que permeten aplicar aquest coneixements en un entorn real d’una organització, comunicant-se amb altres persones, prenent decisions, treballant en equips distribuïts, etc… però, per sobre de tot, aquelles competències que ens permet adaptar-nos autònomament, de manera continua a les noves realitats de l’empresa i del mercat, a les innovacions tecnològiques o estils de fer.
Evidentment aquestes dues lectures de la formació universitària i del mercat laboral a l’empresa són molt genèriques i la casuística és molt gran, però penso que els conceptes, amb diferents nivells d’intensitat, són correctes.
Quins poden ser factors clau?
En aquest punt, conceptes com per exemple emprenedoria, cultura de l’esforç, pensament crític, treball en equip o aprendre a aprendre agafen força. No són els únics, però potser són diferents d’altres factors que estem més acostumats a prioritzar.
Hi ha d’haver un canvi d’enfocament de les metodologies formatives?
És evident que l’entorn empresarial i el mercat han canviat. L’alumne també ha canviat i, per tant, ho han de fer les institucions, les metodologies formatives i el rol del docent.
Avui en dia, la centralitat de la formació està en l’alumne. L’alumne és protagonista del seu aprenentatge, més que el docent del seu ensenyament. L’alumne és part activa del procés en l’adquisició de coneixements, però també en l’assoliment d’experiència per aplicar-los. L’empresa no vol ser un segon formador, vol que l’alumne arribi amb experiència pràctica i amb capacitat autònoma d’aprenentatge continu.
La Universitat ha de fixar un entorn adient, el docent ha de transformar el seu rol i l’alumne ha d’assumir unes certes obligacions, d’altre manera l’objectiu no s’aconseguirà.
En aquest sentit vull compartir la meva experiència d’aquest anys d’acord amb aquesta línia de reflexió entre la realitat empresarial i les línies formatives. Són experiències que considero personalment positives i per això penso que és més important compartir-les.
Un primer element positiu és que a la Facultat de Ciències Social d’UManresa (campus Manresa de la UVic-UCC) sempre s’han acceptat i valorat iniciatives en la línia de potenciar les metodologies actives de formació, la formació basada en l’experiència, les vessants més pràctiques del coneixement. Sense una actitud pro-positiva per part de les institucions, aquesta transformació no és possible i l’alumne és eI primer que ho valora. A mi, com a docent, em queda molt per recórrer, costa adaptar-se al canvi de paradigma, però crec que el camí és el correcte i no m’importa dedicar hores i esforços per arribar al destí al que penso que cal arribar.
Des de fa uns anys, com a complement als coneixements teòrics, he introduït a les sessions tres metodologies complementàries que computen un 50% de les assignatures corresponents: treball sobre el Mètode del Cas, Business Game i Simulació.
A la primera es realitza un Pla de Promoció Internacional dins de l’assignatura de Gestió del Comerç Internacional. L’objectiu és que des de la base dels coneixements teòrics aportats a classe, els alumnes, treballant en equip, desenvolupin un Pla de Promoció Internacional d’una empresa real i el defensin davant d’un Consell d’Administració que hauria d’aprovar les inversions per dur-lo a terme. Capacitat d’anàlisi i síntesi o de comunicació són elements fonamentals.
Al mateix curs es realitza un exercici competitiu de Business Game. Els equips competeixen entre ells en un mercat real en el qual les decisions de cada empresa afecten al mercat i als altres. Un resultat principal és la valoració de l’empresa, i té la seva importància perquè el món real és així. Però té més importància la capacitat d’anàlisis del mercat, la presa de decisions, el pensament crític, el treball en equip o saber explicar el perquè del resultat, amb independència si és positiu o negatiu.
I per últim, una simulació d’una negociació intercultural en l’assignatura de Cross Cultura Studies. Els alumnes viuen una negociació real, en la qual el contingut només és una part de la negociació. La relació entre les persones, cadascuna dintre de la seva realitat cultural, de vegades és més important que les xifres. Viure l’experiència permet un aprenentatge molt superior i més perdurable que llegir-ho en un document que sempre poden baixar actualitzat d’Internet.
Les tres metodologies són complementàries i tenen una cosa en comú: els coneixements teòrics es transmeten prèviament, o s’indica a l’alumne on trobar-los. Cadascuna de les tres activitats provoca viure i experimentar aquest coneixement en un entorn real. Aquesta vivència permet assolir competències tranversals que ens ajudaran a ser més adaptatius al dinamisme continu de l’empresa o de la nostra tasca emprenedora. Ens ajuda a pensar, a aprendre, a comunicar, a decidir, etc, en feines actuals o futures, ja que és un aprenentatge sense caducitat.
Tornant a la qüestió inicial: “Aprendre o ensenyar”. Està clar que els subjectes són diferents, però la lectura és rellevant.
Probablement no tot és blanc o negre, però sí que cal que cadascú faci una reflexió objectiva sobre on estem i com volem encarar que els alumnes assoleixin els seu objectius i que aquest siguin coherents amb la realitat actual i futura del mercat laboral i empresarial. Cadascú ho ha de fer des de la seva realitat personal, professional i des d’allò que vol transmetre i/o compartir. A mi aquesta reflexió m’ha anat bé, i em queda camí per recórrer, però tinc la sensació d’estar més a prop d’un destí que segur anirà canviant.
Lluís Blancafort, docent de la Facultat de Ciències Socials d’UManresa
Aprendre o ensenyar
